Festa Catalana 2026: més que un torneig
Festa Catalana 2026: més que un torneig
La Festa Catalana dels Escacs va portar el Club d’Escacs Cornellà a Balaguer per disputar una jornada de llampec per equips, però també per compartir escacs, amistat, rialles i moltes anècdotes.
La crònica de Jensen
Aquesta història comença un bon dilluns a la nit al club, com totes les bones narracions.
En Miquel Tebar em va dir: "Què, Jensen, aniràs a Balaguer?". Jo, sense entendre res, em pensava que em preguntava si després anàvem a prendre alguna cosa a un bar del mateix nom (que ni existeix) perquè, despistat com soc, m'havia oblidat que m'havia apuntat a la Festa Catalana dels Escacs.
Total, que el diumenge 27 de setembre del 2026 vam anar a jugar aquest torneig de llampec 3+2 per equips el següent equip: Jensen Broadbent, Josep Maria Jordan, Francisco Solera, Ignasi Sayol i Ismael Lozano.
I quan dic que va ser un dia molt divertit, i no em cregueu, imagineu al Solera més vermell de riure que hàgiu vist mai... doncs va quedar encara més entomacat.
“Súper” Primera Ronda i Harakiri
El dia va iniciar amb les típiques ganes de valent, de menjar-se el món, ja que a la primera ronda ens va tocar el Ateneu Colon A, segon de rànking i equip de DH amb múltiples GMs.
La primera partida a acabar va ser la meva, que per art de la màgia de la valentia que deia va acabar amb victòria meva contra el GM Súper-López. Durant la partida només pensava en el tauler, com un ha de fer quan s'enfronta amb un tio que et guanyaria cec i a simultànies, i vaig poder presentar una batalla igualada que vaig resoldre bé quan va fer-se lletja, és el que diria si fos políticament correcte.
Francament, no sé què va passar, jo vaig seure a jugar i ja, la sort del principiant.
Malauradament les partides de l'Ignasi i l'Ismael no les vaig poder veure, però van sortir prou contents amb la seva lluita, tot i que el resultat no els fos favorable.
La que sí que vaig veure va ser la festa del Francisco Solera aka Paco, nou mote desbloquejat insígnia d'en Isma. Mare de Déu, quina partida. I no necessàriament per allò sobre el tauler, sinó pels embolicaments arbitrals.
“Arbitrals”, eh, contra el Solera, irònic. La xafarderia és la següent: Don Marc Narciso perd per temps contra en Solera perquè el rellotge no s'atura en reclamar una il·legal.
L'àrbitre li dona la victòria al nostre vicepresident, però aquest, qui té un excessiu sentit de la Justícia Divina, li confessa a l'àrbitre que sí, que havia fet la il·legal, i, en veure’s perdut, decideix rendir-se directament.
Passar de tenir el punt a la bústia a rendir-te per ser un senyor. Ara bé, val afegir que la posició no estava gens perduda, de fet eren taules amb una jugada que se li havia escapat als dos jugadors.
Objectivament, el Solera li va aguantar i fins i tot apretar un final a Don Narciso. Chapó.
Ironies arbitrals
De la resta de rondes no hi ha tantes coses a comentar, principalment perquè no les vaig poder veure.
Això sí, d'embolicaments arbitrals no ens vam escapar, tot i tenir-ne dos a l'equip.
A la nostra ronda contra el Mollet, a la partida de l'Ignasi, un senyor d'ells de cognom “que costa molts diners” es va posar a cridar al nostre company enmig la partida, que, per cert, no era ni seva.
Què li reclamava? Francament, no ho sabem. No vam entendre-li res, pel motiu que sigui.
Alguna cosa relacionada amb jugar massa ràpid o apretar el rellotge massa ràpid... a una partida ràpida... no sé, no sabem, coses seves.
Més tard aquell dia li van donar un premi individual.
Sortint de política, però sense deixar de banda els greuges, a l'última ronda vam tenir doble sarau, als taulers de l'Isma i, novament, de l'Ignasi.
Començant per l'últim, el seu rival, qui era molt jove, li va reclamar que havia posat un alfil a una casella del color contrari, quan clarament no era el cas.
L'Ignasi, qui ja portava uns 10 punts materials d'avantatge, defensant-se. Al final els crits no van dur enlloc.
Pel que fa a l'Isma, es va contagiar la tragèdia del botó del Narciso. Amb el rebombori del tauler del costat, va parar el rellotge per demanar silenci... sense adonar-se que el temps continuava corrent a la vida real.
Quan es va girar, s'havia quedat sense temps. L'univers té un sentit de l'humor molt negre, i el seu rival no tenia precisament el codi d'honor samurai del Solera.
Un 50% digne
Al final, vam fer 17.5/36 punts i posició 32 de la general sortint del 30, quart lloc de la divisió i el típic ventall d’excuses: "ai si no m'hagués penjat aquella peça", “ai si el rellotge m’avisés quan queden 10 segons”... L’habitual quan jugues a tres minuts.
Les cartes del restaurant
I ara, per tal que el lector no es pensi que al Cornellà som uns liantes, ja que tal cosa no acostuma a ser certa, parlaré de la festa de la Festa, és a dir, allò divertit.
Tan bon punt vam acabar el torneig, vam posar el GPS del taxi cap al restaurant on tocava dinar.
Era un restaurant molt pijo, si més no per a mi, d'aquells que tens múltiples forquilles i no saps ben bé per a què és cadascuna.
Estàvem disposats per taules grans, per tant, vam compartir, i els damnificats van ser el Sant Boi i el Peón Doblado.
Al principi anava tot prou normal, tret del fet que la cerimònia inicial (inicial vol dir que no teníem menjar servit) es va fer prou lenta.
Amb cada nou orador la gravetat guanyava més la lluita contra el cap del Solera. Si no va dormir segurament va ser perquè tenia l'estómac buit.
Després del dinar, que va ser prou agradable, i de converses normals que no filtraré, va arribar l'hora del sorteig!
Resulta que quan vam seure teníem un paperet amb un número per persona, i es rifaven lots de km0, un tauler una mica massa car, un llibre de la FCDE i... el més important... un pack de cartes.
Cartes com aquestes per a ensenyar als nens a jugar, com un joc paraescaquístic, d'aquestes que surt un peó i et diuen que el moguis.
Doncs, endevineu, a mi, qui no ha guanyat una rifa en sa vida, què em va tocar. Efectivament, el premi gordo, les cartes!
Jo estava prou emocionat pel simple fet que em toqués quelcom quan vaig portar les cartes a la taula i l'Òscar Prats del Sant Boi va demanar inspeccionar-les.
Allà ens vam adonar de lo accidentalment divertides que són. Cada carta té un dibuixet molt... particular.
Que si un alfil esquimal, que si un peó amb varicel·la…
Entre broma i broma, amb el Solera fent-se cada cop més vermell semàfor, va sortir la idea de portar-les a un sopar ràpid. Veurem. Genuïnament, no esteu preparats per a tal barbaritat.
Un altre detall que em va fer prou gràcia va ser que sortia al pack que hi havia 64 cartes, per 0 a 120 anys... i de 2 a 4 jugadors.
Em suscita preguntes inquietants: nadons najdorf, escacs de tres?
Després va aparèixer en Ramon Chalmeta i li vam preguntar que les signés, aviam si així augmentava el valor del paquet.
Si no heu vist la seva signatura, aneu al Louvre a buscar-la, és tota una obra d’art. Tristament, no ens en vam sortir.
Historietes col·laterals
• Al torneig només hi havia un lavabo, i la cua era molt gran. A partir d'un donat punt, la cua era encara més gran i estava paralitzada. Resulta que es va quedar algú atrapat a dins enmig del torneig. Curiosament, al restaurant, la mateixa dinàmica amb les cues es va repetir: es veu que també s’hi va quedar algú atrapat.
Des del Club d'Escacs Cornellà, desitgem que no hagi estat la mateixa persona i que estigui(n) bé.
• Pifiada geogràfica: al primer emparellament sortia un equip retirat. "Què raro...".
Cortita y al pie: en comptes d'anar a la Ràpita (Vallfogona) van anar a la Ràpita (Tarragona). Pues res, retirats i a casa d'horeta.
Més que un club
Gràcies als jefes per donar-me la confiança de redactar aquesta primera crònica i felicitats a tots els companys que han fet possible que juguem aquest torneig, ja que la nostra participació neix arrel la gran actuació dels equips B i C, que han guanyat les seves lligues catalanes i han quedat primers i segons, respectivament, als playoffs.
I parlant de companys, una reflexió interessant que fèiem al cotxe de tornada és l'especial que són els tornejos per equips.
Citant al Solera: “Sempre tens quatre mans damunt.”, que vol dir que si perds sempre tens el suport dels col·legues; i si guanyes sempre tens la celebració grupal.
Als tornejos individuals, per molts companys del club que hi vagin, cadascú va més a la seva bola, com és normal; però, si és per equips, cada resultat afecta directament a tothom, i es viu molt, molt, diferent.
Ara bé, tothom sap que el Cornellà es diferencia de la resta per la pinya que fem, des dels nens a l’escola fins als veterans de la Lliga, exagerant encara més aquest sentiment d’unitat característic dels per equips.
I, com tots al cotxe érem del Barça, em permetré dir que som més que un club.
Salut, no us quedeu atrapats al lavabo, gaudiu de les cartes i escacs, companys.
Amunt Cornellà!
📷 Moments de la jornada
Galeria completa
Consulta i descarrega totes les fotografies de la Festa Catalana 2026.
VEURE TOTES LES FOTOS →Més que un club
Perquè als tornejos per equips, com diu Jensen, sempre tens quatre mans damunt. I això és també el que fa especial el Club d’Escacs Cornellà: la pinya, el suport i la celebració compartida.
Comentaris