Torneos Recientes, en juego o acabados de finalizar

I Torneig Llampec VINTAGE Datos AQUÍ
Torneig Llampec per Equips Festa Major 2017 III Memorial Jose Antonio Morchon Lopez Datos Aquí
40è Torneig Social Sub 8-18 II Memorial Michel Almendros Datos Aquí
Torneig 75è Aniversari Standard 1942 - 2017 Datos Torneo Aquí

dimarts, 24 de gener de 2017

CRÒNICA TORREBLANCA "B" – CORNELLA "E":

Després de setmanes esperant el moment i controlant la nostra ansietat, per fi arribava el moment d’inici de la Lliga. Cada any, el disseny de les alineacions és un autèntic maldecap per al Francisco, però aquest any sabíem que jugaríem junts, perquè el Francisco ens havia dit que intentaria que l’equip en el que juguéssim no tingués variacions, i estigués format pels quatre genets de l’apocalipsi dels rivals, ha ha ha : l’Adrian de 1r, jo de 2n, en Juan Antonio de 3r i en Ladis de 4rt. Som un grup amb molta química, que ens diverteix jugar, però ens diverteix també fer-ho plegats. A més, tots quatre hem fet un gran pas al davant en el nostre joc. El Francisco ens va dir que tenim condicions per fer-lo pujar, i vam decidir autoanomenar-nos “La Ruta 36”, convençuts que aconseguiríem els 36 punts en joc. Avui arribava el moment de demostrar-ho.

La grip no feia presagiar una bona setmana, i el dia era rúfol: pluja, vent i paracetamol. Vam quedar a la porta del club, i allà vam coincidir amb el Francisco i amb alguns jugadors que anaven amb el C a Gavà (Cañizares, Salva, Valentin i Peris).

De camí, ja ens vam descollonar quan en Ladis ens va explicar el seu malson de la nit anterior. Intentaré resumir-ho, encara que no podré reproduir amb fidelitat els detalls i l’entonació especial que en Ladis donava a la seva narració del somni, ha ha ha ... Deia que havia somiat que estava jugant una partida i que s’arribava a un final on ell tenia un rei i el seu rival un rei i cavall, i que en Ladis li demanava taules, i el tio li deia que no. I l’obligava a seguir jugant. I en Ladis discutint: “però que no veus que són taules”, i el tio encaparrat que no, ha ha ha, ..., que volia seguir jugant, i en Ladis es passava l’estona movent el rei, sense que l’altre volgués acceptar que la partida acabés en taules. I el somni d’aquell capullo va fer despertar al Ladis suant i desvetllant-lo de tal manera que li va costar tornar a agafar la son. I ens preguntava si era cosa de la grip o si tenia un problema, ha ha ha .... Genial!! 

Havíem repassat la llista dels jugadors del Torreblanca per identificar els possibles rivals; coneixíem alguns per haver jugat de lliga o en el Vallvé, i el seu nivell era, a priori, similar al nostre.

Arribem al lloc, i el veiem tancat i sense llum. Massa aviat.  Decidim anar a fer un cafè al costat, just on havíem vist aturats un cotxe i una furgoneta dels mossos. Em va anar bé, perquè vaig aprofitar per preparar el full d’alineació. A manca de deu minuts entrem al local. La sala de joc era una sala de teatre, molt ben equipada, amb la calefacció una mica alta pel meu gust. Hi havia també el primer equip del Torreblanca, que juga a primera provincial.

Vaig facilitar el full i la llista al delegat contrari, i vaig mirar els rivals. L’Adrian s’enfrontava al David Páez, amb qui jo havia entaulat al Vallvé. El meu rival era el delegat de l’equip contrari, el Francisco Campos, de qui sabia que en el Vallvé havia guanyat al Ladis i havia perdut amb l’Esther. Als altres rivals no els coneixia; el Juan Antonio s’enfrontava contra un tio de gran corpulència, que debia tenir una trentena d’anys, i el Ladis s’enfrontava contra un nano de 15 o 16 anys, amb cognoms russos.

L’Adrian s’enfrontava contra un sistema Londres, al que va respondre amb una defensa índia de rei. Jo vai sortir de rei, com de costum, i em va plantejar una defensa siciliana, que vaig acabar convertint en una mena d’atac indi de rei. El Juan Antonio es va trobar davant una obertura anglesa, i li va respondre amb una Nimzoindia. I en Ladis va jugar la seva obertura preferida: el “sistemilla” Londres, tot i que no vaig saber veure com responia el nano. En Ladis em va dir que va demostrar que se’l coneixia prou bé, perquè no va caure amb cap dels paranys.

Jo vaig ser el primer en aconseguir un petit avantatge d’un peó, però la partida se’m va torçar una mica en permetre que m’agafés la iniciativa. En canvi, el Juan Antonio va agafar la iniciativa des del primer moment, i el seu rival va anar a la defensiva en tot moment. Encara que materialment mostrava igualtat, posicionalment la tenia força bé.

El primer en aconseguir un avantatge material clar va ser el Ladis. Havia cedit un peó, però veient la passivitat del rival, es va arriscar. Va situar la dama davant el rei, i li va cardar un doble de cavall capturant la dama contrària. Després el rival del Juan Antonio es deixa una peça. Partides de cara.

El meu rival trenca prematurament, i les meves peces queden més alliberades. Sense saber què fer, el meu rival la caga, i guanyo un segon peó, i poc després cau en un parany i perd la dama. Poques jugades més tard, el meu rival abandona i aconseguim el primer punt. 

Miro la resta de partides, i el Juan Antonio té totes les peces atacant al rei contrari, i l’altre poca cosa a fer. El Ladis té l’avantatge de la dama, però tots els peons estan en joc i la partida queda tancada. I l’Adrian ha aconseguit un peó d’avantatge. El delegat de l’equip contrari marxa a esmorzar.

Pocs segons després que marxés, el Juan Antonio comet una jugada il·legal, jugant una peça quan tenia el rei en escac. El delegat de l’equip contrari no hi era, i els dic que la partida ha de seguir, i que ja que no pot moure la peça perquè el rei està amenaçat, el que ha de fer és jugar i a ell se li sumen dos minuts, però jo no sabia com augmentar el temps en el seu rellotge i el delegat del rival no hi era. El jugador va anar a parlar amb el delegat del primer equip, l’Eduard Calbet, a qui va interrompre mentre estava pensant. Com vaig veure que estava parlant m’hi vaig acostar, i li va dir que estava molt “pillat” de temps i que el problema l’havia de resoldre el delegat del seu equip, que no hauria d’haver abandonat el lloc de competició. Com no sabíem tocar els rellotges, el que vam acordar és que quan mogués el Juan Antonio, no li donés al seu temps, i jo comptaria dos minuts de rellotge perquè el seu rival pensés amb el temps del Juan Antonio.

En aquest moment, l’Adrian aconsegueix prendre un altre peó al rival, que li diu que amb tota aquesta història s’ha distret i li ha fet perdre un peó. El cert és que l’Adrian havia preparat aquesta captura i ell no la va veure, però clar, és força humà evitar mirar-se el mirall i cercar les culpes a fora. De fet, quan el seu delegat va tornar, li va explicar també que aquesta història l’havia distret. Però amb tot, va aconseguir el que es proposava: generar una mena de sentiment de culpa a l’Adrian, que unes jugades més tard, i confiant amb la seva superioritat, li va tornar el peó. I de fet, aquesta generositat gairebé li surt cara, perquè no ho va tenir tant fàcil com ell s’imaginava. I a més no li va servir de res, perquè el seu rival presumia d’haver recuperat un peó sense plantejar-se que l’Adrian li havia regalat. Bé, aquestes històries t’ensenyen força, perquè ens poden tocar a qualsevol de nosaltres, i no sabrem com reaccionarem. L’Adrian és una extraordinària persona.   

Mentrestant, en Ladis no veia com entrar. El nano li havia demanat les taules, i el Ladis no les havia donat, i jo vaig sortir un moment perquè m’estava posant nerviós. Veia que el Ladis anava portant les peces d’un lloc a un altre sense saber què fer, i jo estava convençut que tenint la dama, n’hi hauria prou en trencar la cadena de peons i sacrificar una torre, per penetrar amb la dama a la posició del rei. Però és ben cert que “els toros es veuen molt bé des de la barrera”. En Ladis va creure que si trencava acabaria perdent, i no es va voler arriscar, i va acabar acceptant les taules.  

Seguidament, era el rival del Juan Antonio qui feia una jugada il·legal, i el delegat seguia fora, i vam acordar el mateix procediment. No obstant, el Juan Antonio va trigar sis segons en respondre, i com li quedava temps de sobra, vaig deixar de controlar-ho. La veritat és que ara tenia una certa tensió, perquè el Juan Antonio tenia la victòria a la mà, i una segona jugada il·legal li costaria la partida. Però va anar jugar molt bé, administrant el seu avantatge. Des de fora, on les partides es veuen de collons, veia que tenia la partida a la mà i no ho va veure. Ell tenia una torre i quatre peons, tres lligats al cantó del rei i un a la columna de la torre oposada, i el rival tenia un alfil de caselles blanques i dos peons i el rei situats a la columna de torre del rei. Si el Juan Antonio canviava la torre per l’alfil, el peó coronava sense que el rei pogués arribar. Més tard aprofita una errada del rival i li fa escac i mat. Ja tenim dos punts i mig i el matx ja és nostre, i ara a esperar a l’Adrian. El delegat rival ja havia tornat.

L’Adrian no tenia una partida fàcil. Els dos tenien només un cavall, però l’Adrian tenia cinc peons “lligats” (de h a d) i el rival tenia quatre i deslligats: tenia un a la columna c i tres a les columnes h, g i f. Calia jugar amb paciència i precisió, qualitats de les que l’Adrian va sobrat. Dels tres, jo era el que estava més convençut que l’Adrian guanyaria, tot i que tenia força menys temps.

I amb molta paciència va anar movent les seves peces fins obligar al rival a fer jugades dolentes, va anar avançant poc a poc els peons, fins que finalment va haver de cedir la peça per evitar la coronació. El rival es va defensar bé, perquè va buscar les taules per ofegament, i finalment l’Adrian va aconseguir un preciós mat de cavall. El rival seguia lamentant la distracció, però l’Adrian en aquell moment ja li va respondre “però que conste que te he devuelto el peón, eh?”

Victòria: ½  a 3 ½

El delegat de l’equip rival en va demanar de no fer constar les il·legals a l’acta, ja que hi havia hagut una per bàndol. Suposo que tampoc li deuria fer gràcia que constés que ell havia abandonat la sala de joc, així que jo hi vaig accedir. Foto a l’acta, i enviada per whatsapp al club. En aquell moment ens assabentem de les derrotes del B i el C, de l’empat del D i de la victòria del F.

Ja de tornada, al cotxe, ens sentim eufòrics. Just fa un any tornàvem capcots d’Arenys de Munt, amb una derrota, i ara en canvi havíem derrotat a un rival més que digne. El contrast és evident. No sabem com anirà a partir d’ara, però aquest començament és la millor injecció de moral que podem tenir. I més veient que els jugadors del Torreblanca tenen més nivell del que sembla indicar el seu ELO. Aquest equip no era gens dolent, i a més havia patit dues baixes, i segurament estarà amunt a la classificació. La setmana que ve a casa, contra un equip de Vilafranca, la alineació del qual és imprevisible.


Albert Puig