Campionat d'Edats 2020, Fase Final

1ª JORNADA, 05/09/2020: "Encuentros en la 3ª fase"

Finalment, ha arribat a celebrar-se la fase final del Campionat d’Edats de Catalunya. I m'ha vingut al cap el títol d'aquella pel·lícula dels 80 de l'Steven Spielberg al cap per definir l'estranya situació que ens ha portat fins aquí. 

Enguany en unes dates completament inusuals, doncs la pandèmia de la Covid-19 que va esclatar al mes de març va obligar a la Federació Catalana a cancel·lar el campionat infantil, de la mateixa manera que es van cancel·lar tota la resta d’esdeveniments esportius del país. En el cas dels escacs, això ha suposat també la suspensió de la major part dels tornejos dels clubs, formessin part o no del Circuit Català, i fins i tot s’ha suspès la Lliga Catalana, al qual només li quedava pendent una jornada, a més dels play off finals.

Val a dir, però, que a diferència del drama que ha suposat per la immensa majoria del teixit associatiu del país vinculat a l’esport, la nostra disciplina de les 64 caselles ha pogut trampejar en certa forma la inactivitat gràcies a que les tecnologies permeten practicar-lo de forma virtual. Si és cert que bona part dels jugadors no estan avesats al món virtual i que una part important també no els agrada, les plataformes d’escacs online han permès al llarg d’aquests mesos organitzar milers de competicions virtuals i que els clubs ens adaptéssim a fer la formació de la nostra canalla a través de formats no presencials.

Tot i això, els humans hem d’exercitar els sentits, i el del tacte de les peces és tan important com el de la vista d’una posició en el tauler o la oïda del click del rellotge. Especialment entre els nens. I cal donar les gràcies a la Federació Catalana per l’esforç que ha fet per buscar una data alternativa per celebrar la cita anyal dels millors jugadors joves del país, així com trobar l’emplaçament adequat i mantenir les mesures de protecció adequades, car en aquests moment en el nostre país cap de nosaltres queda exempt de contraure la fotuda malaltia.

El torneig se celebra al Salou Park Resort, no molt lluny del lloc de celebració de les edicions anteriors, i del 5 al 10 de setembre, úniques que semblaven disponibles. No obstant, el primer efecte de la pandèmia ha estat clar: si l’any passat es van inscriure 543 nois i noies, aquest any la xifra s’ha reduït a 238, tot i obrir la participació a la categoria sub-20. Segurament la situació epidemiològica actual ha contribuït a que moltes famílies declinessin la participació per evitar riscos, però no és menys cert que moltes famílies ja no disposaven de vacances o dies lliures per assistir al torneig. Sense anar més lluny, si s’hagués disputat al març, el Club d’Escacs Cornellà hauria inscrit 4 noies i 5 nois; al mes de setembre només hem inscrit a tres nois: el Ferran a la categoria sub18 (que s’ha ajuntat en categoria sub18-sub20) i el David i el Jensen en categoria sub14.

Tot i la reducció massiva de participants, podem dir que de manera generalitzada a Salou s’han reunit els millors i les millors jugadores de les seves categories de tot el país, i el nivell del Torneig és molt alt. I la primera ronda ja constituïa tot un repte pels nostres jugadors, amb rivals de gran nivell.

La jornada s’iniciava a les 17h, però per les famílies ha començat molt aviat. Donada la situació de controls específics i per evitar grans aglomeracions, havíem decidit sortit aviat i evitar les llargues estones de cua per fer el booking a l’hotel. I la veritat és que ha estat un encert, perquè hem pogut estacionar el vehicle molt a prop, hem rebut totes les instruccions i els consells perfectament detallats dels voluntaris de l’organització de la Federació Catalana, i hem disposat de molt de temps perquè els nanos poguessin relaxar-se. Val a dir que la meitat de l’expedició està allotjada a l’hotel i l’altra meitat no, però que hi ha unes zones comunes habilitades en les quals podem romandre tot el dia, i en les quals s’hi està confortablement, amb una vista preciosa de la platja davant nostra. Allà hem compartit l’estona amb en Pau Pueyo, un bon amic del Sant Boi, que ha vingut sense la família, amb el Jordi fent-li de tutor, i al qual hem “adoptat”, ha ha ha... I també amb en Javier Montero, un altre bon amic del Pallejà, que va venir amb el pare i la germana, i amb els que vam compartir el dia.

Per motius de protocol, la competició es jugava en dos escenaris diferents: una sala annexa a l’edifici de l’hotel, on jugaven les categories sub10 a sub 14, i una sala situada en un hotel de la mateixa cadena no obert al públic, situat a uns 500 metres, on juguen les categories sub16 i sub18-20. Hem acompanyat als cracks fins a la porta dels seus respectius “terreny de joc”, i ens hem tornat a la cafeteria a esperar la seva arribada. A més, allà podíem seguir en viu la partida d’en Jensen, que era retransmesa per chess24.

No havia passat ni mitja hora, que ja vèiem entrar en Pau Pueyo. Es veu que no se li ha presentat el rival i el temps d’espera que donaven era només de 15 minuts. Primer punt que aconsegueix sense gens d’esforç.

Mentre seguíem la partida d’en Jensen, ha arribat el Javier Montero, que en una hora i mitja de rellotge ha guanyat clarament contra un noi del Catalonia Joviat, que li ha fet una defensa escandinava amb una variant una mica estranya. Li he donat el telèfon per trucar al seu pare, que ha vist com se li estroncava la bona estona gaudint en un “xiringuitu” de la platja, ha ha ha ...

La sala cada cop era més plena, i es notava que els petits anaven acaben les partides. El següent en acabar ha estat en Jensen. No ha tingut el seu dia. S’enfrontava en el tauler nº 1 al Roger Bernadó del Chessy Sabadell, actual subcampió d’Espanya, i la partida es podia seguir per chess24. I dono fe que el club s’ha seguit àmpliament, perquè en el grup de whatsapp del club han comentat la partida un munt de companys. El fet és que el Jensen, amb blanques, no ha estat gaire afortunat en l’obertura, una defensa Nimzoíndia (Sandra, aviam si aprens el nom, ha ha ha...) , que no ha jugat de forma acurada i ha cedit la iniciativa molt aviat. Tot i així, el rival ha optat per assegurar la seva posició i ha permès al Jensen igualar la partida. Fins i tot en Jensen podria haver aconseguit una posició favorable, però ha optat per posar el rei segur amb l’enroc, i el rival ha tornat a agafar la iniciativa i no l’ha cedit. Primer en una bona jugada amb un aparent sacrifici de peça (que no ho era perquè la recuperava amb l’expansió de peons), i després d’una continuació poc afortunada d’en Jensen, el rival ha vist una molt bona combinació que ha aconseguit peça neta. En Jensen abandonava davant d’un gran contrincant.

El següent en acabar ha estat el Ferran, tot i que la seva partida ha durat tres hores i mitja. Després d’haver jugat una gran partida d’escacs a la cafeteria (el resultat de la qual no desvetllaré perquè entre nosaltres és el que menys ens importa, ha ha ha...) en Rafa i jo hem anat cap a l’hotel on jugava el Ferran, per matar el temps i estirar les cames, i ens l’hem trobat que venia capcot a mig camí. En Ferran també s’ha equivocat en l’obertura, i en la jugada núm. 7 ja es trobava amb un peó de menys. Malgrat tot, ha seguit lluitant. Les sensacions que tenia en acabar la partida eren de disgust per haver-se deixat el peó, però ens deia que el rival, l’Eduard Dominguez del Cor de Marina, li havia dit que havia jugat molt bé la resta de la partida. Tot i que el Ferran ja estat tota la partida en inferioritat, ha valgut la pena revisar la partida. En Ferran té una virtut: no li importa fer jugades poc convencionals si d’aquesta manera li permeten aconseguir certa iniciativa o una defensa sòlida d’una posició. En ocasions li funciona bé i li permet treure ferro de posicions complicades, i ahir vam haver de reconèixer que cedir la parella d’alfils i canviar dames tot i estar amb peó de menys devia ser el mal menor per aconseguir certa estabilitat. Potser la posició en un mòdul hauria donat alguna altra alternativa, però nosaltres i els que juguen són persones, no mòduls, ha ha ha... En d’altres ocasions els plans no són correctes, i més tard, va cometre una errada de càlcul en l’expansió del flanc de dama, que el va deixar encara més inferior. El rival va canviar peces i va quedar en una posició molt superior. El Ferran va abandonar veient que no podia evitar el cop de gràcia.

El darrer en acabar va ser el David, després d’una partida maratoniana de 4 hores i 20 minuts. El David, tot i la derrota va sortir content. I es notava que havia gaudit en la seva partida quan ens l’estava comentant. Li va tocar enfrontar-se amb blanques contra en Serni Ribera, del Gea-Cea d’Andorra, un rival molt fort, i segons em va dir el David, un molt bon nano. Va jugar una gran partida, mantenint la iniciativa en tot moment, i amb les idees ben clares. El seu atac pel flanc de dama va tenir èxit i va aconseguir una bona posició de superioritat, guanyant la columna. I hi ha un moment clau: enlloc de consolidar la columna doblant les torres, canvia el pla i perd temps intentant millorar la posició d’un cavall. Aquest temps va permetre al rival alleugerir la pressió canviant torres i deixant una debilitat, igualant la partida. Tots dos lluitaven per disputar la iniciativa, i el rival aprofita una imprecisió del David i fa una gran jugada d’alfil, queda superior. Amb problemes de temps, el David es llança amb una jugada desesperada i inútil i acaba perdent. El David ens va dir que el fet que un rival tan fort el felicités per la seva partida ja per ell era un triomf. Bona actitud, i que encaixa perfectament amb la cita que els vaig dir ahir als nanos i que reprodueixo :

Dan Heisman: “No tinguis por a perdre; tingues por de jugar una partida i no aprendre res”

 

Els tres nois han acusat força la manca de ritme de competició, però no patim perquè estem segurs que demà agafaran el ritme i els anirà molt millor.