3a jornada Final Edats Vilaseca 2019

3ª JORNADA CAMPIONAT D’EDATS VILASECA 2019, 15/04/19, RONDES 4ª I 5ª

Avui he vist des de la finestra de l’habitació com el sol començava a aparèixer per l’horitzó poc després de les 7 del matí, i anava difuminant mica en mica la foscor de la nit. Tot semblava indicar que avui seria un dia on el sol s’acabaria imposant, però jo estava desitjant que fossin les nostres petites estrelles les que ens enlluernessin amb la brillantor del seu joc. Avui era optimista,

Després d’un esmorzar més que decent al bufet lliure, compensant un cafè més que indecent, ens hem posat ràpidament les piles i hem anat cap a les sales de joc. Francament, els minuts previs al matx, contrasta moltíssim el xivarri, els crits, els flaixos de fotos dels nanos a punt de començar, l’arrossegament de cadires, ... de la sala dels sub10 als sub14, amb el que se sent a la sala dels sub-16 i sub18, on també hi ha xivarri, però no hi ha crits, ni gaires flaixos de fotos, ni tampoc cadires que arrosseguin, dons aquest any la federació ha posat uns tamborets plegables que semblen de nyigui nyogui, i que no trobo que siguin molt còmodes pels nanos. 

L'Oriol revisant la partida

Bé, anem al gra. Com sempre inicio la crònica amb les més petitones. Avui la primera en acabar ha estat la Laia, i ha perdut. És una llàstima que en aquest torneig no estigui demostrant lo bé que pot jugar; avui ha començar a atacar expandint els peons sense haver-se enrocat, i fins i tot ha arribat a guanyar un peó. Però quan no ha pogut seguir atacant, el contrari ha situat la dama i les seves peces a prop del descobert rei de la Laia, i finalment ha perdut. Li he demanat a la Laia mirés el temps que li quedava (1:36) i que anés a veure el temps que tenia la seva germana (1:19). Són petits, però han de deixat de jugar a toc i aprendre a pensar. I en aquest sentit, jo personalment estic molt content amb la partida que ha fet l’Alba. L’Alba ha jugat bé l’obertura, ha pensat bé les jugades, ha acabat la partida amb 1:05, però ha acabat perdent perquè s’ha despistat. Però l’actitud de l’Alba mereix una felicitació. Les he deixades amb el seu mestre l’Oriol, perquè se les endugués a revisar com havia anat la partida. 

Quan siguin campions del món, pressumiré d'aquesta foto

Passem als sub14. Al matí, el David no ha jugat la seva millor partida. De seguida s’ha trobat amb la sorpresa de que tot el que havien preparat amb el Jordi no havia servit de res, perquè el rival ha jugat una obertura diferent de la que esperaven. De totes maneres, ha jugat una italiana, obertura que el David coneix molt bé. El David s’ha despistat i ha perdut una peça, i el seu rival ha anat aprofitant aquest avantatge per anar simplificant, i el David ha acabat perdent.

El Jensen no ha jugat malament. En el seu cas, la preparació sí que havia servit, un gambit de dama, i ha quedat força bé després de l’obertura. Després d’estar fotent bastonades amb el rival, el Jensen ha acabat quedant-se amb un alfil i un cavall contra una torre. El problema és que el seu alfil era “dolent”, esdevenint un peó més, i que el rival dominava l’única columna oberta. I ha acabat perdent.

Oriol amb Jensen i David a l'aigua freda de la piscina

Com han acabat aviat, han aprofitat el sol per ficar-se a la piscina. I en aquest punt, aprofito per comentar com n’és d’important la presència de l’Oriol en aquest grup, no tan sols per donar suport tècnic i moral a les petites, sinó també per com a element de cohesió. Tots els altres nens el busquen, i ell sempre està pendent del que fan, i es mor de ganes d’entrar a la sala a veure les seves partides. I com els ajuda quan acaben les seves partides a des estressar-los i fes que esborrin del cap la seva darrera partida.  

Oriol amb Jensen i David a l'aigua calenta del jacuzzi

Oriol amb la Marta, la més petitona i alegre del grup

L’Esther tampoc ha tingut el dia, i en el seu cas degut a problemes de salut. Ha estat una autèntica llàstima, perquè havia jugat molt bé, havia aconseguit un avantatge de dos peons, però l’Esther sentia com si a la seva panxa s’estiguessin reproduint les canonades que els tancs francesos van llançar durant la batalla d’Austelitz. Ha començat a jugar ràpid per tractar d’acabar el més aviat possible, i aviat ha perdut l’avantatge deixant-se un doble, i posteriorment perdent la partida.

I finalment ens ha quedat el Ferran, que finalment, ha aconseguit la seva primera i l’única victòria del grup al matí. El Ferran ha fet una partida brillant. Ha dut en tot moment la iniciativa deixant sense saber què fer al rival, que a la jugada nº 11 ja havia consumit gairebé una hora i quart. I quan semblava que anava a focalitzar tot el seu atac a l’enroc, ha vist una combinació tàctica que com a mínim guanyava material. I a partir d’aquell moment, el Ferran semblava Paganini interpretant els seus Capritxos amb un Stradivarius, fins que ha decidit fer el seu “pizzicato” amb un avançament del peó a h4, seguit de l’entrada de la dama i fent un escac i mat inapel·lable. Després de tres hores i mitja, per fi es treia de sobre la pressió de no haver puntuat.

El Ferran ha acabat tant tard, que ja era l’hora d’entrar al menjador, i s’ha quedat amb les ganes de ficar-se a la piscina. Ja tindrà temps de fer-ho. I avui se’ns han afegit al menjador la família Riu Escoda, flamants subcampions del torneig de puzzles, i aprofito l’ocasió per corregir la meva errada, ja que en la crònica anterior havia posat que havien quedat tercers.

L'Oriol apallissant el seu pare

Després del dinar encara ens quedaven tres quarts d’hora per relaxar-nos, i l’Oriol m’ha demanat fer una partida contra mi, en presència de les bessones, que s’han quedat mirant com jugàvem. L’Oriol m’ha sorprès amb una obertura Bird, que darrerament ha estat preparant amb el Francisco. I hem estat comentant les jugades amb les bessones, que molt sovint preguntaven perquè fèiem les jugades que fèiem. A mi, particularment, m’encanta que una nena tan petita es prengui tant d’interès en aprendre. Val a dir que l’Oriol ha jugat molt bé, i que jo he fet un homenatge al meu amic i company de Ruta Ladislau, pecant d’un excés d’optimisme en un sacrifici que m’ha sortit car. Però no m’he deixat guanyar i he seguit posant paranys, però l’Oriol és molt més fort del que ell s’imagina, i estic seguir que si hagués participat en el campionat, hauria fet un bon paper. M’ha guanyat bé, i el més important, l’Alba i la Laia han aprés algunes coses de la partida comentada.

De seguida hem anat cap a la sala. Jo havia començat el dia amb molt d’optimisme, i em deixava tocat els resultats del matí. Esperava a veure que passava a la tarda.

L'Oriol i les seves alumnes

I la primera en acabar ha estat la Laia. A la Laia només li havia demanat que pensés una mica abans de moure i que comencés a atacar un cop s’hagués enrocat. No m’ha fet cas en el primer punt, i després d’uns avançaments de peó arriscat, temia que no em fes cas, però finalment s’ha enrocat. Jugant de pressa, s’ha despistat i el rival li ha fet una forquilla, guanyant qualitat. I poca estona després, quan estava mirant la partida del David, veig que el rival aixeca la mà i comencen a repartir-se els fulls, i me n’hi vaig. I contràriament al que m’imaginava, no havia perdut. El seu rival li havia demanat taules, i ella les ha acceptades. Per fi estrenava puntuació

L’Alba, igual que al matí, estava pensant detingudament, però la seva partida ha estat una successió d’errades i oblits compartits pel seu rival i ella. El rival tenia la partida guanyada, ha arribat a coronar el peó en dama, tenint dues dames al tauler, tenia una jugada d’escac i mat, però s’ha equivocat i l’Alba s’ha trobat que els Reis d’Orient també poden arribar al mes d’abril i deixar-li tot un regalet, encara que ella no l’ha aprofitat d’entrada. L’àrbitre (la Laura) el delegat del Sant Andreu i jo ens estàvem descollonant de riure. Finalment li ha fet l’escac i mat, i l’Alba acumula la 2 punts.

Però el sarau encara no havia fet més que començar. El Jensen seria el següent en acabar, i ho ha fet amb una extraordinària victòria. Ha jugat de forma sensacional, molt sòlid, sense vacil·lar, i s’ha anat imposant poc a poc. Ha dominat al seu rival amb un joc impropi d’un nen que només fa dos anys que juga. M’han dit que han estat analitzant la partida, i que l’han passada pel mòdul, i que no havia comés cap errada. Per aquest que escriu, és un privilegi veure’l jugar.

Poc després del Jensen, acabava l’Esther. L’Esther seguia tenint els mateixos problemes del matí, i el dolor i les punxades a la panxa no la deixaven concentrar-se. Jo li he recomanat que s’ho prengués amb calma i que si volia parlés amb l’àrbitre per absentar-se una estona. No val la pena estar patint, i menys per un punt d’un campionat. La seva bona amiga Judith l’ha acompanyada al bany, s’ha pres un temps, i ha seguit la partida. Jo sé que ella és competitiva i no li agrada renunciar. Però avui no estava en les seves millors condicions. Ha quedat en desavantatge i ha perdut.

Poc després era el David el que tornava a donar-nos la sorpresa. Ha fet una partida brillant. Ha aconseguit amb una bona combinació capturar una peça per un peó. Però el seu rival ha seguit donant guerra. El David ha aguantat molt bé, i amb una gran anàlisi de profunditat que m’ha comentat tot just travessar la porta, m’ha dit que havia sacrificat un segon peó per evitar un contracop de l’adversari, però a canvi mantenia el domini en el tauler del joc. I amb un joc espectacular s’ha acabat imposant. És el David, expressiu com si sol. Avui l’he felicitat per l’extraordinària partida que ha fet, però també li he recriminat la seva expressivitat quan s’aixeca a veure que fan les petitetes això no ho pot fer. Ara bé m’encanta que el David s’aixequi i s’acosti a veure com van o sobretot perquè l’Alba i la Laia se sentin encara més arropades. Per cert, val a dir que el Jordi Parayre ha quedat francament sorprès del nivell al que estan jugant el David i el Jensen, que es fa palès encara més quan ells expliquen les seves jugades i el que pensaven en cada moment. El David tampoc ha comés errades. Aviat els tindrem en el primer equip.

I ens quedava la cirereta del pastís, la del Ferran. Si al matí el seu joc m’ha recordat a Paganini i el seu violí, a la tarda sembla com s sentís el propi Bach interpretant amb el seu violoncel els concerts de Brandenburg: el seu joc ha estat armònic. Ha obtingut la iniciativa i ha aconseguit una millor posició durant tota la partida, obligant al rival a tenir peons doblats, i arribant a un final de torre i peons. En el final ha aconseguit imposar-se després de gairebé 4 hores de partida, i de superar una jugada il·legal feta en un excés d’ansietat per guanyar. Però avui ha estat el dia del Ferran i ha aconseguit els dos punts.  

En acabar, el Ferran ha anat on estaven els altres tres jugant a futbol amb altres amics que han fet en el campionat. És habitual que els nanos comparteixin moltes estones amb altres nens, així com els pares també compartim moltes estones amb pares d’altres clubs. De fet, aquests dies estem compartint taula i vivències diverses amb l’Albert Pueyo i el seu fill, el Pau, també alumne del Jordi Parayre des de ben petit, que encara ha trigat més estona a acabar la seva partida. Perquè a diferència del que passa en d’altres disciplines esportives majoritàries, els escacs són una competició, però una competició sana. I aquest esperit de camaraderia és el que regna en general en aquest torneig. El mateix esperit que al nostre Temple.

Demà més