Assemblea General 2019

CRÒNICA ASSEMBLEA GENERAL, 20/05/19

Al llarg dels més que nombrosos anys ja de la meva vida, m’ha tocat redactar més d’una acta de reunió de Junta, de Consell o d’Assemblea de diferents tipus d’organitzacions, des d’empreses a entitats associatives, però aquest és el primer cop que m’he decidit a fer una crònica.

Avui, dilluns 20 de maig, data que recordo per l’aniversari de casament del meu germà, ens tocava celebrar la reunió més important que podem celebrar els socis del nostre Club. En anys anteriors, la reunió de l’Assemblea se celebrava un dijous, procurant sempre que no coincidís amb cap altre esdeveniment esportiu on el Barça ens robés el protagonisme del dia. Aquest any el Rafa, amb bon criteri, va pensar que el dilluns podria ser un bon dia; d’una banda perquè els dilluns el Barça no juga ni als “xinos”; de l’altre perquè és el dia en que tradicionalment el club està obert sempre.

El que el Rafa no recordava és que d’acord amb la màxima de Skinner, el pare del conductisme, el 80% o més de la població se sent a gust quan les decisions les prenen els altres. El cert és que, a l’hora de la veritat, dels 100 socis que tenim al club, 80 adults, només hi van venir 26, i bona part d’ells eren els membres de la Junta Directiva, i de fet en l’ambient va surar un cert aire de decepció envers el desinterès de dues terceres parts dels membres del club. Això, sí, tret d’algun que altre punt de tensió, els que hi érem vam repassar la situació del club enmig de les habituals conyes i bromes, i predominants els somriures. I amb el pragmatisme en que l’experiència vital m’ha dotat per veure el món, el més positiu de tot plegat és que els que som “drogodependents” cada dijous de les sessions del mestre Escandell no haurem de patir el “mono” de posposar cap sessió, ha ha ha ...

La prèvia de l’assemblea era la pròpia d’altres edicions: la sala plena de plats d’entrepans, llaunes de refresc, tasses de cafè i algun que altre exemple de menjar porqueria per matar el cuc de l’estomac en previsió d’una tardana sortida. Mentrestant, s’observava més d’una parella de jugadors desentumint els muscles de les mans amb la mobilització de les peces i els cops sobre els rellotges, ha ha ha... Altres parlàvem de temes de banalitat o importància més o menys diversa, segons com un s’ho prengui. Just a sota, a la sala gran del Patronat, s’acabava un debat electoral entre les forces polítiques que es disputen la batllia de la nostra vila, i l’atzar feia també que la data coincidís en la vergonyant escena del Congrés de Diputats espanyol, on certs representants electes del poble de Catalunya recollien les seves credencials enmig d’un desplegament policial i de seguretat que feia palesa la seva situació de presos polítics.

El Francisco estava pendent de deixar a punt el powerpoint amb els punts a tractar a la reunió, de tenir la documentació a fer a mans a cada un dels socis, i passar llista dels assistents, ...

Em va fer il·lusió tornar a veure al nostre company Jesús, que feia temps que no es deixava veure pel club. No ha canviat gens: té la mateixa ambició guanyadora que ha tingut sempre davant d’un tauler, ha ha ha ... Els meus fills em van dir que també els havia fet il·lusió de veure’l, perquè recorden amb enyorança les sessions que els donava juntament amb el Raul... Pel que em van dir els nanos, el Jesús també devia quedar sorprès, perquè els va dir “però como habeis crecido por diós!”, ha ha ha, ... ja no són aquells nens que jugaven contra ell amb l’ambició de guanyar-se un caramel, ha ha ha ... Un d’ells, precisament, no tenia gens de ganes de marxar a casa; ja m’ho va dir el Juan Carlos: “de aquí a nada vas a tener al Ferran los lunes hasta muy tarde”, ha ha ha ...

Abans de començar, un emocionat Nicolás anava donant abraçades a tots els companys, mentre la resta anàvem prenent posicions.  Eren molts els punts a debatre a l’Assemblea i no procediré a comentar-los, perquè d’això el Francisco ja aixecarà l’acta corresponent.

Val a dir que el Francisco va fer una introducció matisant el to utilitzat en els e-mails previs de convocatòria, i potser hi va influir una conversa que els dos havíem mantingut. En tot cas, jo vaig trobar innecessari el matís, i del tot comprensible el to tenint en compte que la pèrdua de categoria del primer equip havia originat un pessimisme latent en l’ambient, però el Francisco no va voler deixar passar l’oportunitat d’explicar-se. És una gran persona.

Si diré que la resta dels presents ens podríem haver classificat en una tipologia molt diferent de la que tenim estipulada als estatuts, ahir objecte de reforma: socis silenciosos, socis discrets, socis puntualitzadors, socis participatius i socis protagonistes, ..., ah, i en paraules del Ricard, “un socio extraordinamente ordinario”, ha ha ha , ... La veritat és que el César, sense ser del club, hi treballa i participa més de les nostres activitats que la majoria dels socis, i sempre és un plaer compartir una estona amb ell.

En la meva doble vessant de pare i de soci, començaré per dir que em sento molt satisfet que l’Assemblea referendés el model de club que volem pels propers anys, amb una aposta decidida per la formació dels petits. Tant la intervenció del membres provinents del Padró, com la del Ricard que en el seu moment estava a l’Hospitalet, van deixar clar que la mancança d’escola porta a la desaparició d’un club. Són molts els nanos que comencen i que ho acaben deixant, i malgrat tot hem de continuar apostant per seguir formant-ne. Alguns dels petits d’avui seran els monitors del demà i els que representaran el nostre club en el futur, com part de la generació que va començar l’escola del Club fa molt anys són els que avui s’encarreguen de la seva gestió. És el cicle inevitable que hem de mantenir. Enguany el pressupost de formació superarà àmpliament el del precedent, però els resultats de tot plegat ja es poden observar donant una ullada a l’evolució dels nens avançats: la pujada de nivell de joc és manifesta, tots han augmentat de manera més o menys gran el seu nivell d’elo, i especialment han començat a assolir bon resultats en els campionat en que han participat; com a mostra, el darrer sots campionat de Copa de Catalunya, com en Ladis es va encarregar de recordar.

Un altre punt curiós. Tot i tenir reconeguda ja l’antiguitat demostrable des de l’any 1927, hem seguit investigant, i el nostre company Xavi se li va ocórrer anar a l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat, per veure si podem accedir a més informació que demostri els orígens del Club. Estarem a l’espera de validar o no la data en funció de la documentació que n’obtinguem. No, si al final tindrà raó el Rafa, i es demostrarà que ja es jugava al segle II dC quan es va constituir l’assentament romà de Cornelianum, ha ha ha ...

Però, com acostuma a passar, del que més es va parlar va ser de “calés”. I és que per molta entitat sense ànim de lucre que siguem, i per molt que ens estimem les 64 caselles, al final el que més interessa és (1) si tenim calés, (2) com els gasten, i (3) quants en tindrem d’aquí un any. I francament, no m’esperava que es parlés tanta estona sobre aquesta qüestió, ni que el debat relatiu al pressupost de la formació infantil es barregés amb la situació del primer equip i portés a posicions de tensió, reconeixent que fins i tot jo mateix no sé si vaig estar prou encertat en les formes. Tot plegat, va semblar més un foc d’encenalls, perquè a l’hora de la veritat tota la part econòmica es va aprovar sense cap vot en contra. Bé, tota tota no; en el capítol del Vallbé es van fer diverses aportacions, i una de les que particularment vaig trobar més interessants va ser la del Josep, que fins va pocs mesos formava part d’un altre gran club veí, i que ens va aportar una visió relativament externa prou instructiva. I és que les possibilitats de millora rauen en la contraposició constructiva de diferents punts de vista.

I un dels punts en que ens cal una millora és en el grau de col·laboració en les activitats que organitzem. En aquest sentit, es va decidir eliminar alguns tornejos i activitats per no col·lapsar tant el calendari, es va decidir concentrar les activitats en la mida del possible en diumenges, i i també es va decidir que l’any següent tornaríem a la fórmula de fa dos anys per a la Lliga Catalana, amb tres equips a fora i tres equips a casa, de manera que l’organització de la jornada de casa no serà tan feixuga.

A tots ens omple d’orgull ser considerat per tothom un club actiu i molt ben organitzat, però no oblidem que tot això no és possible si (1) no tenim un exercit de voluntaris al darrera per poder-ho fer, i (2) si no ajudem una mica més al nostre coll d’ampolla” que és el Francisco. Ahir es va decidir a fer-nos un toc d’atenció, tot recordant-nos que els superherois no existeixen, i que són moltes les tasques que porta a terme, que la persona que més l’ajuda (el Nicolás) cada cop ajuda menys per la situació familiar que té a casa.

Espero que entre tots reflexionem que les tasques que desenvolupa el Francisco són nombroses: organització, planificació, publicitat, difusió, bloc, arbitratge, etc, .... , i sense oblidar que té una feina amb la que es guanya la vida i una família amb la que hi ha de conviure i de la que també s’ha de responsabilitzar. 

Crec que entre tots podem donar un cop de mà perquè el Club segueixi creixent i que tots plegats ens hi sentim a gust.

Salut i escacs, i visca el Club d’Escacs Cornellà

Albert Puig