OBERT CIUTAT DE BARCELONA 1 (18/08/2021)
L’agost és el període de l’any en que a Catalunya la
gent acostuma a fer vacances: fa calor, bon temps, no hi ha escoles, és el mes
per excel·lència del sector de la restauració i el turisme, i bona part de les
empreses de les resta de sectors s’aturen o fan jornades reduïdes, etc, ... La
pandèmia derivada de la Covid-19 i les onades de les diferents onades que hem
anat patint des de principis de 2020 ha capgirat la situació. Els sectors de la
restauració i turisme afronten el mes d’agost aferrant-se a les darreres
oportunitats de sobreviure davant la mancança de turisme. I hem pogut comprovar
recentment com el canvi climàtic s’està accelerant, vivint episodis de
calorades extremes com les de la setmana passada.
En el món dels escacs, l’agost ha estat sempre el mes
de les competicions estatals d’equips, de l’organització de molts tornejos amb
gran assistència, i en concret del Torneig que tradicionalment ha tingut sempre
més èxit del circuit català: l’Obert Internacional de Sants. La pandèmia també
ha modificat el món dels escacs: la lliga catalana del 2020 es va donar per
acabada prematurament, la del 2021 s’ha suspès, l’organització de tornejos s’ha
reduït substancialment, i aquells que s’han celebrat s’han fet amb mesures de
limitació de capacitat.
L’Obert de Sants és un dels molts tornejos que no s’han
pogut celebrar, i la Federació Catalana d’Escacs va aprofitar les dates i el
lloc per celebrar conjuntament el Campionat Absolut Individual de Catalunya i el
Torneig Ciutat de Barcelona.
Ahir ja es veia que la pandèmia havia fet estralls, i
vam trobar coses a faltar: no es permet l’entrada de visitants, no es venen begudes,
no es pot accedir a la botiga de material, els jugadors no poden romandre al
lloc quan acaben les partides, no hi ha sales d’anàlisi..., i la Betty, el
somriure etern de la Betty Alfonso (qepd) que sempre ens acompanyava a Sants, i
que també trobem a faltar. Malgrat tot, si és cert que des d’algunes veus s’ha
criticat a la Federació per organitzar conjuntament les dues competicions, el
cert és que passejar pels voltants de les Cotxeres de Sants feia reviure en part
l’ambient tradicional del Torneig de Sants: gran concentació i ambient d’escacs,
retrobades amb amics,
El Club d’Escacs Cornellà hi era present amb 10 jugadors
inscrits, si bé ahir vam comprovar que en Ricard Quemades no s’havia presentat
i que a chess-results l’organització l’havia posat com a no emparellat en les
rondes següents. A hores d’ara no sabem què li ha passat, però esperem que es
trobi bé.
Ahir vam anar arribant en diferents tongades a Sants. Els
primers en arribar vam ser les famílies Duro-Terron-Broadbent-Puig que havíem quedat
conjuntament per anar en metro. Poc després van arribar l’Antonio Moyano amb en
Xavi Boloix, i més tard en Josep Salazar, que va venir caminant. En Pau Castrillo
va entrar directament a la sala sense saludar-nos, i tampoc veure arribar al
Toni Gallego, que havia de competir després d’haver estat treballant des de les
3 de la matinada.
Sí que vam trobar-nos uns quants amics, i la primera
sorpresa va ser veure que el nostre amic Javier Montero de Pallejà arribava amb
el seu company Eric Alegre, com dos pams més alt que la darrera vegada que el
vaig veure, i que retornava a la competició presencial després de molts anys de
no tocar peces. Una notícia excel·lent. I l’alegria complerta la vam tenir en
veure que en Diego Fernandez, també del Pallejà, havia decidit tornar a competir
presencialment després de dos anys sense fer-ho. Ens encanta veure com dos nois
amb gran talent dels nostres amics de Pallejà recuperen el temps perdut.
La Montse i la Marta es va encarregar d’abastir d’aigües
als nostres nois. En Rafa i jo no competíem enguany, i mentre els nois i els companys
entraven a la sala, vam anar amb elles i l’Alan a la nostra preuada i recordada
pastisseria on havíem fet el cafetonet en edicions anteriors, i on ens ha
convidat en Rafa en motiu del seu aniversari el dia abans. Fent temps, vam fer
una passejadeta pels voltants de Sants i la seva Estació, on vam comprovar un
episodi d’intolerància i manca de respecte per part d’un energumen envers persones
estrangeres. Quin mal estan fent els nous partits intolerants que han crescut
darrerament!
En tornar en una horeta i escaig vam veure que ja
havien sortit en Jensen Broadbent i en Javier Montero, que estaven comentant
una partida. Al Javier no se li havia presentat el rival. El Jensen havia
guanyat amb molta facilitat al seu adversari, que des de l’obertura havia ja
aconseguit avantatge material.
Mentre parlava amb ells em va venir a saludar el meu
amic Sebastià Altimir, de Sant Boi, al que feia temps que no veia, i amb el que
vam estar xerrant un bona estona. Al Sebastià el vaig conèixer fa molts anys
gràcies al Torneig de Sants, ja que coincidíem sempre a l’estació de metro de
Cornellà Centre. Ell ahir va perdre contra un rival duríssim, l’Armando Daguro,
del Tres Peons, a qui també vaig conèixer accidentalment després d’entrar amb
el meu petit tauler d’escacs en el bar que regenta (o regentava) darrera de la
Facultat d’Econòmiques. És que el nostre món és com un petit microcosmos, on més
o menys tots estem interrelacionats.
Al cap d’una estona vam veure sortir en Xavi Boloix. Sortia
amb una cara de circumstàncies, i ens va explicar que havia guanyat però que
tenia la partida perduda. Li tocava jugar contra un noi del Jake amb moltíssim
talent, en Yuri Harutyunyan. I el problema del Xavi és que juga excessivament
ràpid i més quan juga contra nois, i es va despistar deixant-se perdre la
qualitat. Però a Cornellà sabem que en Xavi compensa sobradament aquest
problema amb una gran virtut: és el jugador més perillós que ens hem trobat a
la vida quan té peça de menys, ha ha ha ... En Xavi té molt d’ofici; quan
pitjor estava va aconseguir canviar les dames, i tot i que la teoria diu que
els canvis de peces afavoreixen al jugador amb avantatge, en Xavi va veure que
el seu rival es quedava sense opcions d’atacar en centre, i els seus peons
avançats començaven a fer molt de mal. De fet, va aconseguir coronar-lo i
guanyar la partida. Va sortir bufant, però almenys amb un puntet, i treure’s l’espina
de portar més d’un any sense competir presencialment.
Vam anar a fer un cafè i poc després se’ns va afegir
el Diego Fernandez del Pallejà, que també havia guanyat. Diu que la partida se
li va fer eterna, tot i que ell es va quedar al final amb 1h i 25 minuts al
rellotge i això que va arribar amb el seu pare tard, i va entrar quan passaven
tres minuts de l’hora inicial. Li vam dir que ahir va guanyar perquè el seu
rival era inferior, però que no se li acudís seguir jugant ràpid, perquè l’endemà
l’esquilarien. Mentrestant en Diego ens va explicar un episodi trist que havia
passat amb el noi que tenia al costat, en Marc Garré, un amic de Vilassar que
coneixem de fa temps i jugador de l’Argentona. Tenia la partida guanyada amb
mat en una i l’àrbitre el va eliminar per doble il·legal, que no vam arribar a
entendre. Segons ens va explicar va fer un moviment il·legal capturant una peça.
L’àrbitre li va dir que havia de capturar la peça, i ell sense acabar d’entendre-ho
va tornar a repetir el moviment, i l’àrbitre el va donar per perdut per 2a
jugada il·legal. Ho haurem de consultar, perquè tots estàvem convençuts que quan
el reglament parla de dues jugades il·legals, es refereix a dues jugades diferents,
no a la mateixa jugada. Ens sap molt de greu, perquè en Marc és un noi
excel·lent i els seus pares són encantadors, així com el seu entrenador, en
David Guix de Les Franqueses, a qui ahir també vam saludar.
Al cap d’una bona estona sortia en Josep Salazar.
Havia guanyat, però havia tingut més dificultats de les previstes. El seu rival
era en Juan Gabriel Moya, del Sitges, un jugador amb qui m’hi vaig enfrontar fa
uns anys. Ben bé, en els escacs no hi ha rivals senzills. I tot seguit
apareixia en Francisco Duro, que havia acabat la seva partida en taules. Pel
Francisco era la seva participació després de la pandèmia, però pel seu rival,
en Manuel Onate del Cor de Marina de Badalona, era la seva primera competició en
35 anys. Quan va deixar de jugar els escacs no hi havia elo i era un 2a del
Sant Josep de Badalona (ara Cor de Marina). La vam revisar i la posició era de
taules, així que benvingut el mig puntet.
L’ambient triomfalista es va trencar quan vam veure
sortir en Toni Gallego, amb una cara d’esgotament palpable al rostre. EnToni era
l’únic que jugava en el Grup A, i el seu rival era l’Andreu Blasco, del Castelldefels,
un rival duríssim. En Toni ens va explicar que ja havia quedat malament en l’obertura,
i que tota la partida havia anat a remolc, però que va estar donant guerra fins
al final, al que va arribar amb un peó de menys, però amb certes opcions.
Derrota contra un rival fort.
Ha sortit el Sergio Fernandez, del Pallejà, que ha aguantat
força bé, però que ha acabat perdent el final. Poc després el marcador de les
derrotes augmentava amb la sortida del Ferran. Al Ferran li tocava un ós, en
Felipe Delgadillo del Peón Doblado, un rival experimentat i dur. En Ferran va
comentar que havia estat millor durant la partida, però va cometre una errada,
i el rival la va aprofitar. Va intentar-ho fins al final, però va arribar força
tocadet. La partida havia estat entretinguda, perquè tant en Josep Salazar com
l’Antonio Moyano l’havien anat seguint. Era una derrota que entrava dins de la
normalitat.
Poc després del Ferran, sortida l’Antonio Moyano, que ha
guanyat amb força dificultats al Xavier Soriano del Tres Peons. S’ha trobat amb
una partida força trabada, amb el rival defensant-se força bé. La partida
estava tancada, però ell ha vist un pla per trencar la partida a favor seu i li
ha funcionat. Bona victòria.
Mentre parlàvem hem vist sortir al Pau Castrillo, que
ha marxat de la mateixa manera que ha arribat: sense saludar. Hem vist a través
de chess-results que ha guanyat. De fet, el Pau Castrillo és el nº 1 del
rànquing i el màxim favorit a guanyar el Torneig en el grup B.
El darrer en sortir ha estat en David Terron, que ha
acabat perdent després de 3 hores i tres quarts de partida contra un rival
duríssim, en Máximo Ramos, del C.E. La Lira. En David ha lluitat fins al final,
però la major experiència del rival li ha acabat donant la partida. Derrota en
teoria previsible, però de la que surt reforçat de moral.
I havent acabat, hem deixat els nostres amics del Pallejà
esperant que acabés l’Eric Alegre, que encara seguia jugant (després hem vist
que ha perdut), i hem agafat el metro. I com trobàvem a faltar aquests viatges
distesos de metro o cotxe per tornejos o lliga. Hem tingut un moment hilarant quan
una noia joveneta i força maca que estava al costat nostre des que havíem pujat
a Sants s’ha adonat a Can Vidalet que el tren no anava en direcció a la Vall d’Hebró,....
L’Antonio, que ha baixat abans a Can Boixeras, lamentava haver quedat per fer
una cervesa, perquè estava disposat a acompanyar-la personalment fins a la Vall
d’Hebró ha ha ha ...
En fi, demà més escacs, mes anècdotes i més motius per
anar-se’n al llit amb un somriure als llavis.
Salut i escacs
.jpeg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada